POSA’T EN EL LLOC DEL TEU FILL/A ADOLESCENT!

Treballant amb grups de pares i mares adolescents, veiem sovint la tendència natural a voler evitar el patiment dels nostres fills i filles quan s’enfronten a les dificultats d’anar guanyant autonomia. Ens costa sostenir els seus sentiments quan experimenten frustració, ràbia, tristesa, impotència…. La primera resposta és solucionar de manera ràpida aquesta situació. Com a adults, tot sovint, tenim “la resposta” per allò que afligeix als nostres fills. D’altres, ens costa sostenir que estiguin tristos, irritables, plens de confusió…

Quan els nostres fills i filles adolescents experimenten moments emocionalment difícils, la comunicació pot fer-se (encara) més difícil. Com adults tenim la nostra manera de veure el món, d’afrontar les dificultats, tenim la nostra motxilla d’experiènces viscudes i d’aprenentatges fets. Tot això poden ser valors útils que projectem en els nostres fills però també poden convertir-se en càrregues. No us sonen les frases “el que has de fer és…”, “això són tonteries d’adolescent”… Potser també uns van acompanyar en la vostra joventut.  Com planteja el llibre “Como hablar para que los adolescentes escuchen y como escuchar para que los adolescentes hablen”, el tema no és com solucionem nosaltres com a pares i mares les coses que els passen als nostres fills, el tema important, de debò, és com capacitem els nostres fills i filles per arreglar les coses per sí mateixos.

En aquestes situacions, posar-nos en el seu lloc, ens pot ajudar a veure el món des de la seva perspectiva, a sentir el que ell o ella sent. De fet, si ens parem a pensar moltes de les seves experiències, encara que diferents perquè els temps canvien, també van ser les nostres experiències. Reconèixer el seu punt de vista i escoltar pot ser més efectiu que donar-li la nostra explicació adulta. Validar el que està sentint en aquest moment. Pot ajudar posar en paraules el que sent… reconèixer que fa mal, no minimitzar ni banalitzar. Escoltar-los i reconèixer els seus sentiments pot ser més efectiu que donar-los la solució adulta.

No hi ha receptes. Cada família, sigui com sigui, forma un sistema únic. El que sí que és comú és la voluntat de créixer com a persones, en aquesta convivència.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *